Article de Manel Larrosa i Padró publicat a El 9 nou el 14 de març de 2022.
Des de Vic estant, una vegueria o regió central amb les ciutats de Manresa i Igualada és una proposta
una mica estranya, de la qual no calen raons només locals per mostrar-se’n escèptic i distant.
Aquesta delimitació obeeix a una visió concèntrica de Catalunya, la primera corona de la qual seria la “vegueria de Barcelona”, equivalent a la meitat de la província i a dos terços de la població del país. El fet més àrid d’aquesta vegueria és la fractura del Penedès, contra la qual ja hi ha hagut un moviment contrari prou fort, que es resolgué amb l’aprovació de la vegueria del Penedès el 2017. Aquest fet, per si sol, ja obliga a replantejar del tot el mapa regional de Catalunya, per si no fos prou motiu el fet coix de l’anomenada vegueria Central comentada al principi.
Recordem que l’Estatut preveu atorgar més importància a les vegueries que a les comarques, essent les primeres l’àmbit de relació entre els municipis. Més enllà, les vegueries haurien de ser una manera de prescindir de diputacions per refondre-les en una administració regional més potent i alhora propera.
“les vegueries haurien de ser una manera de prescindir de diputacions per refondre-les en una administració regional més potent i alhora propera.“
La vegueria del Penedès aplega les valls de l’Anoia i el Foix i conté Igualada, Vilafranca, el Vendrell i Vilanova, o sigui Anoia, Penedès i Garraf. Per coherència territorial, Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès apleguen les valls del Cardener i l’Alt Llobregat amb capital a Manresa. Però l’Eix Transversal no és suficient per alterar profundament la geografia de les comarques que relaciona. Comunica, sí, però no unifica tan fortament des de Vic fins a Igualada, per on tampoc no hi passa.
Osona, amb Ripollès i, per què no, amb la Garrotxa, podrien formar una vegueria dels Alts Ter i Fluvià. Sense la Garrotxa seria una vegueria de solament dues comarques i amb una regió veïna de Girona massa gran (quasi equivalent a l’actual província, quan les altres tres les hauríem fragmentat). L’àmbit de Girona, amb l’Empordà, la Selva i l’Estany, l’anomenat espai Girona-Costa Brava, per dir-ho curt, resulta també força coherent.
De la mateixa manera que l’anomenat Eix Diagonal entre Igualada i Vilanova reforça els lligams del Penedès, el túnel de Bracons ha millorat allò que ja unia Capsacosta (o el túnel de Collabós). El mateix sentit de coherència territorial es respectaria amb el manteniment de les delimitacions més sòlides i ja consolidades a l’Ebre, al Camp de Tarragona, al Pla de Lleida i als Pirineus.
L’increment de les relacions Garrotxa-Osona portarien a defensar aquesta vegueria dels Alts Ter i Fluvià. El nou mapa assoliria prou coherència i reconeixement d’àmbits més específics que l’actual vegueria Central (d’Igualada a Manresa i Vic, amb Berga, Moià i Solsona incloses, massa territori!), però sense el Ripollès, que quedava amb Girona.
Que una vegueria com la proposada tingui dos vessants fluvials no constituiria cap excepció. El mateix succeeix a Barcelona, al Penedès, a Girona i, en el cas del Pirineu, els vessants són quatre, però hi ha una unitat de territori que les aplega.
En conclusió: Vic i Olot són peces clau d’una possible definició territorial que entenem més equilibrada que la fins ara tinguda per oficial. Olot i Vic amb Ripoll, si s’associen, posseeixen una clau poderosa de regionalització de Catalunya.
