Article de Manel Larrosa publicat el juny de 2020 a Via Empresa: https://bit.ly/36vON3k
El Govern de la Generalitat ha impulsat l’establiment d’una taula amb participació social per a traçar el full de ruta per a la reactivació econòmica i la protecció social. Aquesta, a mode de brúixola, treballarà a curt i llarg termini en aspectes relatius a l’administració local, la protecció social, el suport a les empreses, la recerca, el desenvolupament digital i l’agenda verda.
Des de la plataforma FEMvallès considerem que la taula pot ser un bon instrument per definir un nou equilibri territorial entre la costa i l’interior, i entre l’activitat turística i l’activitat productiva. En el cas del sector del turisme caldrà atendre’n les urgències socials i la seva reconversió viable. En el cas de l’activitat productiva caldrà assentar-ne millor la capacitat de produir i atendre a la perifèria metropolitana de Martorell a Granollers, com també a l’interior deixat del país, del qual s’ignora la seva potència: Ripollès, Segarra, Estany, Selva, Camp, i una llarga llista de territoris amb un potencial productiu ignorat fins el moment.
Ambdós fets no es podran atendre sense una visió conjunta i articulada com a societat. El repte és estratègic, no conjuntural, perquè els camins que es tracin, per més que semblin immediats o urgents, deixaran una empremta de reordenació completa.
Per tant, plantegem els reptes pendents de Catalunya en termes d’una integració real del conjunt, de la relació entre Barcelona i la presència global al món amb la reestructuració interior i el seu lligam amb la capital. Parlem de país amb capital, no de perifèria de la capital perquè hem de poder soldar la integració dels dos mons, el de la presència global i el local, establint-hi el paper de l’economia i la producció.
“Des de FEMVallès plantegem els reptes pendents de Catalunya en termes d’una integració real del conjunt, de la relació entre Barcelona i la presència global al món”
És hora de posar fi a l’autista governança metropolitana de Barcelona, perquè s’imposa la necessitat d’una visió regional completa de Barcelona, alhora articulada amb el conjunt del territori. “L’ara no toca” que fa deu anys que sentim com a resposta a les nostres demanades des del Vallès, ja és del tot inacceptable.
Per exemple, si els serveis de sanitat han estat la punta de l’iceberg de la crisi actual, en termes estructurals podem esmentar que el 93% dels pressupostos dels organismes amb participació pública (2020) en recerca biomèdica es fan dins del Barcelonès, per un 7% en tota la resta de país. Ens cal una visió més àmplia de Catalunya.
Cal descentralitzar moltes activitats que només radiquen al Barcelonès per portar-les a la regió metropolitana i al conjunt de Catalunya. Els organismes de la Generalitat han de fer-se presents al territori en tota la despesa punta -recerca i innovació-, sobretot els aspectes amb lligam productiu, perquè la indústria és arreu, i s’han de repartir les seves seus de forma més descentralitzada, avui acumulades a la capital. Per més que el vell tòpic ens digui que la Generalitat no s’ocupa de la capital, aquest és un engany caducat. Som un país coix, amb una capital global i una restant territori desatès. Tenim una capital dopada de recursos públics i una perifèria que pateix l’infrafinançament de la Generalitat.
Som un país coix, amb una capital global i una restant territori desatès”
Cal una governança des de baix cap dalt, basant-nos en els municipis i constituint els organismes superiors de forma regular i amb subsidiarietat. Catalunya no pot seguir essent un cos caòtic, suma de diputacions provincials, consells comarcals i l’excepció metropolitana de Barcelona. La modernització no serà solament telemàtica, sinó que ha de ser organitzativa.
Cal una visió de les inversions en la qual Catalunya no quedi es quedi de braços creuats pels deutes històrics del ministeri, sinó que aquest assumeixi un pla raonable, auster i rendible de les obres necessàries. Però, la primera obligació és nostra, la de definir un pla assenyat. I la seva gestió haurà de ser consorciada amb l’Estat, i caldrà que, en el cas del Vallès, com en d’altres perifèries, posi en ordre l’històric abandonament sofert.
Posem sobre la taula: la governança metropolitana del Vallès, la seva ordenació industrial, la millora de la mobilitat (mancada fins i tot d’autobusos), la millora de la urbanització i les infraestructures (telemàtiques, entre d’altres), la formació professional dual i el reforç de la innovació productiva. I ho fem, no solament en termes de Vallès sinó en ordre a un nou llindar de Catalunya. Reclamem a tot el món polític, una vegada més, l’atenció que ha estat demorada a la ciutadania i al teixit empresarial.
