Article publicat per Manel Larrosa el 28 de maig de 2020 al Diari de Sabadell
En el desconfinament ha estat motiu d’escàndol la divisió provincial que partiria per un carrer dues poblacions a tocar, encara que cada una a la seva província, o que deixava un hospital a l’altra província, però en un sol àmbit de salut. Fins i tot ha estat rebut com a negatiu el fet que l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) no tingui opcions pròpies en matèria sanitària.
Però no ens escandalitza el fet que, amb pandèmia o sense, la mobilitat metropolitana quedi aturada a un carrer de Sabadell perquè aquest municipi no és “metropolità” i sí que ho és Barberà del Vallès, situat a vorera de l’altra banda de carrer.
Si ho hem de dir clarament, els mapes metropolitans del Departament de Salut ens semblen més sòlids. Primer, perquè es reconeixen les especificitats de Barcelona ciutat (1,6 milions d’habitants), i una àmplia perifèria regional ordenada com a nord i sud a efectes de comandament, però sobretot en àmbits sanitaris que són Maresme, Vallès Oriental, Occidental (amb dos sectors, Terrassa i Sabadell), Baix Llobregat, Penedès i Garraf. I és intel·ligent que el Barcelonès nord lligui amb el Maresme, perquè Can Ruti és un node potent, de la mateixa forma que Bellvitge ho és al sud.
I l’esquema no és capriciós, perquè el Taulí a Sabadell dona serveis a la seva subcomarca, la conca del Ripoll, com l’Hospital de Terrassa arriba en prestacions fins a Sant Cugat. Aquesta realitat és ignorada per l’AMB, quan reforça les seves fronteres, tot volent negar el que hi ha més enllà i fins i tot dins seu.
Però aquest és un problema de país, que rau en la manca de reconeixement de la regió de cinc milions d’habitants, així com de les potencialitats de l’interior de país. Amb la crisi actual tornarem a parlar de sector productiu i d’indústria, ja que això és el Vallès, però també el Ripollès, la Segarra, la Selva o el Camp… entre moltes altres comarques interiors.
Estem ennuvolats pel dinamisme de Barcelona, però el Barcelonès concentra el 93% dels pressupostos dels organismes de recerca biomèdica, amb presència majoritària de la Generalitat, mentre que tota la resta de país només arriba al 7%. Lloable però coix. Si un dia fem la balança territorial, descobrirem que la capital és més centralista que Madrid respecte a Espanya, encara que el tòpic segueixi dient que la Generalitat s’ocupa del país interior i que la vida metropolitana es fa a càrrec de la ciutat capital. Ridícul i patètic.
Mai no toca parlar del Vallès, o del país interior, i de muntar una administració metropolitana que reconegui i impulsi una realitat que no és d’aparador, sinó profunda, poblada, productiva… Potser ara tocarem fons i serà obligat fer-ho, però no ens en refiem gens, perquè tampoc va passar el 2008.
Som malalts de les nostres inèrcies encara que ens hi vagi el futur.
