Article de Manel Larrosa Padró, arquitecte i urbanista, portaveu de femVallès. Publicat el novembre de 2022 a Via Empresa. Fotografia: Roger Camats i Anna Rigol.
Són dues denominacions vinícoles en competència. La primera en una vegueria catalana reconeguda des de fa 5 anys, la segona en una província esdevinguda comunitat autònoma (CA). L’àmbit de la denominació protegida del Rioja comprèn bàsicament aquesta província, però també entra a Àlaba i a Navarra. El Penedès, amb 480 mil habitants (2019) sobrepassa en 165 mil persones la Rioja, en 150 mil Àlaba i queda a 172 per sota Navarra. Tres realitats no massa allunyades entre elles en dimensió, entre les quals, a mig camí, se situa el Penedès.
En volum de producció vinícola, el conjunt Rioja supera àmpliament el Penedès essent pràcticament quatre vegades superior. En valors econòmics relatius, si comparem VAB (Valor Afegit Brut total) per habitant (2019), amb valors procedents de dues fonts diferents: INE (per a les tres províncies) i Idescat (per a la vegueria), resulta que el Penedès seria la més pobre de totes elles. Amb 21.215 euros anuals totals per habitant, Àlaba ens supera en 1,6 vegades (33.212 euros), Navarra en 1,4 (29.046 euros) i la Rioja en 1,2 (21.215 euros), sempre per habitant. En síntesi, ells són entre un 60 i un 20% més productius que nosaltres. La comparació entre fonts estadístiques no és forassenyada, perquè l’INE espanyol ens fa, en la comparació de províncies i CCAA, un 6% menys productius que l’Idescat català, per la qual cosa el contrast de les economies respectives és punyent i el contrast de les fonts augmenten el diferencial en comptes de disminuir-lo. Tanmateix, aquests valors són per habitant, per la qual cosa Àlaba és una economia només un 7% superior al Penedès, mentre que Navarra ens quasi dobla (186%), però la Rioja només assoleix el 79% del VAB del Penedès. Som menys productius, però el Penedès pesa més que cadascuna de dues de les províncies septentrionals de l’Ebre.
A totes aquestes quatre economies, tot i el pes agrícola del vi, allò que és més decisiu és la indústria, de la qual una part n’és el propi procés vinícola. El pes industrial és, després dels serveis, el més destacat, amb un 25% al Penedès, el 28% a Àlaba, el 27% a Navarra i el 23% a la Rioja, un factor més de similitud mútua, però que no liderem.
Però, en allò que no hi ha color és en la institucionalització respectiva. Dues de les províncies són alhora CCAA, i la tercera, Àlaba, una província foral amb un grau de confederalisme enorme respecte el País Basc. Les seves poblacions, com hem vist amb més o menys uns 150 mil habitants de diferència respecte el Penedès, gaudeixen de presència a l’estat, amb diputats a Madrid, d’una diputació pròpia feta govern regional i de diputats al parlament autonòmic respectiu, el qual en dos casos és del seu mateix àmbit.
El reconeixement del Penedès com a vegueria el 2017 no ha comportat, ni de lluny, cap tipus d’institucionalització. Està en tràmit un pla territorial, que refà en part els plans anteriors de Barcelona i Tarragona que l’afectaven, en una idea de que primer és la “planificació” i després la “gestió”. No obstant, quan el 1976 es aprovar l’anomenat Pla General Metropolità de Barcelona i d’una trentena de municipis al seu voltant, dos anys abans, no pas després, el 1974, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, avui Àrea (AMB). Només a Aran, als anys noranta, es va reconèixer la seva personalitat -què menys!-, però aquí volem constatar que el conjunt de Catalunya pateix d’una manca de regionalització que pesa decisivament sobre el desplegament de la seva capacitat econòmica i de justícia social.
Hores d’ara, algú pot creure que el grau de desenvolupament i progrés de les tres comunitats productores de vi Rioja és indiferent al llindar de la seva institucionalització? Només nosaltres som capaços de fer-ho, en un sentiment anarquista de menyspreu i distància a tot govern, en una manca de cultura política que ens trava.
Polítiques socials i territorials, que anirien des de la formació professional a les infraestructures, de la cura de les polítiques econòmiques a l’habitatge, serien objecte d’un govern regional avui inexistent al Penedès, però ben actiu Ebre amunt. Cert que la llei de vegueries va fracassar pel Tribunal Constitucional, però aquest no és un límit infranquejable, perquè es podria reconèixer el Penedès per la via d’un espai amb dinàmica metropolitana. No hi ha cap dificultat i seria un primer pas, només caldria voluntat política.
“Polítiques socials i territorials, que anirien des de la formació professional a les infraestructures, de la cura de les polítiques econòmiques a l’habitatge, serien objecte d’un govern regional avui inexistent al Penedès.”
Quan parlem de regionalització, parlem de les oportunitats i futur de la seva gent, amb una atenció propera a ella. Per exemple, l’àmbit del Penedès, en renda familiar bruta disponible per persona senyala grans diferències interiors (IDESCAT, 2019). El conjunt de la vegueria se situa al llindar 92 respecte del valor 100 de la mitjana catalana, un valor significadament baix. Només el Garraf supera just la mitjana (102), perquè la resta davalla de posicions, amb l’Alt Penedès al 92, l’Anoia al 88 i el Baix Penedès al 82, aquesta un 18% inferior de la mitjana catalana i amb 32 comarques per davant seu. Segur que la dinàmica dels darrers anys de fer de perifèria metropolitana respecte Barcelona i Tarragona ajuden a explicar aquest fet, però la solució passa per no ser perifèria, sinó centre reconegut.
“Quan parlem de regionalització, parlem de les oportunitats i futur de la seva gent”
Si comparem aquestes rendes familiars per persona amb els tres espais de l’Ebre, els resultats són superiors al País Basc respecte Catalunya (1,13), fet conegut, però resulten molt coincidents amb Navarra (1,03), que és poc més de la mitjana catalana o la del Garraf, mentre que la Rioja (0,93) queda molt empatada amb l’Alt Penedès i amb el conjunt de la vegueria. Així, doncs, les xifres de renda familiar disponible són més coincidents entre els quatre territoris comparats que les dades de producció (VAB) exposades al principi, senyal que potser nosaltres som més socials, o potser també més decadents, perquè repartim més amb menys per a repartir, o sigui en una economia que es capitalitza amb més debilitat, però també, com veurem, que progressa relativament més.
Els valors catalans de renda familiar són més alts que la mitjana catalana a l’espai metropolità de Barcelona, però a llocs com el Penedès els valors són els de la Rioja, però per a un VAB un 20% inferior per habitant. Sense una dinàmica d’autogovern, el Penedès contrasta amb la Rioja, en la qual segur que la seva institucionalitat ha jugat en favor del seu desenvolupament. Ens podem preguntar què seria del Penedès si n’assolis de regional. És a dir, si una part de l’autogovern català es descentralitzés en ell. Doncs, segur que esdevindria un factor de progrés aplicat.
“Sense una dinàmica d’autogovern, el Penedès contrasta amb la Rioja, en la qual segur que la seva institucionalitat ha jugat en favor del seu desenvolupament.”
Finalment, en una mirada de dècada, podem veure com el VAB del Penedès, entre 2011 i 2019 ha crescut el 120% respecte la data d’origen, en mateix salt efectuat a Barcelona província, amb un ritme més intens que el de la Rioja (110%) i Navarra (114%), com també per damunt d’Àlaba (108%), que acusen més la crisi del 2011. Aquest dinamisme, fet en solitari pel món privat i sense acompanyament institucional, no indica precisament que aquest acompanyament sigui prescindible, sinó que, pel contrari, resultaria exigible, precisament per a poder fer un salt de valor afegit i per a la cohesió social que ens manca.
Per principi de subsidiarietat i per sentit democràtic, la Vegueria del Penedès no mereix menys que la Rioja, que l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Aran o, per exemple, que el consell insular de Menorca… Un fet que no voldria dir ser CA, però sí disposar plenitud de representació política i de govern regional. I plenitud política resultaria un pas de cohesió social i d’horitzó de futur, com ho han estat tots els autogoverns regionals de diverses províncies esdevingudes CA. On és, doncs, la política en gran que ens faciliti avançar? Un pla territorial, concedit, no deixa de ser una concessió paternalista per a entretenir i confondre el personal.
El Penedès expressa amb plenitud el desolat camp de la regionalització de Calalunya, un país fèrtil en un erm d’organització política.
