Article de Manel Larrosa, portaveu de femVallès, publicat el 11 de gener de 2022 a El 9 nou.
Oriol Estela Barnet, coordinador del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), ha publicat un elogi del Vallès i del seu valor essencial per a la metròpoli (“El Vallès, territori estratègic per a la metròpoli”, vegeu EL 9 NOU del 23 de desembre de 2021). La raspallada ens complau quan ens sentim anomenats “motor industrial de Catalunya” o quan es reclamen millores en transport públic, connexió entre món productiu i educatiu, transició verda i digital, preocupació per les desigualtats socials, l’habitatge, etc. Cap dels grans tòpics no hi era absent.
El problema és que, si a la primavera vinent es preveu que vegi la llum el Compromís metropolità 2030, a dia d’avui les orientacions són més que precàries. Fa uns dies s’han fet públiques les conclusions del Cicle Multinivell i constatem que són molt simples, i algunes, preocupants. Per exemple, què vol dir “governança compartida i multinivell”? si, a més, ha de ser “entre els actors ja presents”? Doncs significa que la debilitat institucional de la perifèria metropolitana continuarà davant la plena potència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Així serà quan s’afirma que “les solucions poden passar per l’activació d’instruments ja existents, […[; la creació d’instruments institucionals flexibles i adaptats però immediats i amb poc grau de reforma (convenis, consorcis o agències); o la creació d’instruments no institucionals, basats en models de coordinació horitzontal i treball en xarxa”. Ben entesa, aquesta literatura significa que res no es preveu que canviï, ni que res no es vol canviar.
Ben entesa, aquesta literatura significa que res no es preveu que canviï, ni que res no es vol canviar.
Les indicacions sobre “finançament cooperatiu, participació ciutadana a escala metropolitana, transformacions per desenvolupar polítiques innovadores, laboratori metropolità d’avaluació de polítiques públiques” són termes altisonants per a un buit de fons, molt soroll per a cap canvi real. Per contra, els canvis efectius serien de poques paraules i concrets, apuntarien bé i disparen amb precisió, tot el contrari de les grans declaracions.
Sona curiós que s’apel·li a la participació, quan femVallès no hem estat escoltats, així com també vetats en alguna sessió. Se’ns ha permès estar a la primera fila i preguntar, però no ser ni a la taula ni a la cuina, talment com vàrem demanar. Hores d’ara el PEMB no suporta un debat públic de posicions al qual reptem en discussió oberta i pública.
L’àrea de Barcelona té greus problemes, per exemple en polítiques d’habitatge social, que no podrà resoldre sense comptar amb la perifèria. Altres polítiques, com el “quilòmetre zero” en alimentació són més soroll que realitat, queda bé citar-les, però no compten. Però en habitatge social només un esforç institucional seriós podrà assolir un marc creïble. Com que res no importa realment, tot plegat va al sac de les declamacions elevades. I les afirmacions sobre transport públic són del mateix calibre, perquè per fer un pas endavant caldria ser radicalment crític, i no se n’és en absolut.
Un pla estratègic raonable diagnosticaria amb finor de cirurgià, posaria sobre la taula les diferències entre centre i perifèria, en tots els ordres: inversió, mobilitat, medi natural, polígons industrials, formació professional… Només des d’un nou equilibri, positiu per a totes les parts –t’ajudo en habitatge, em dotes de mobilitat…– podria plantejar-se un pas endavant. Però l’opció és conservadora perquè ni diagnostica la realitat –cap xifra–, ni planteja cap objectiu concret, sinó la perpetuació dels empats i les immobilitats actuals. És allò més allunyat d’un informe parlamentari cru –i anglosaxó–. I és que els plans no s’han de voler “coordinar”, sinó dirigir, responsabilitzar-se’n, signar-los. Han de tenir autor, no ser anònims, han d’assumir riscos intel·lectuals.
Un pla estratègic raonable posaria sobre la taula les diferències entre centre i perifèria, en tots els ordres: inversió, mobilitat, medi natural, polígons industrials, formació professional… Només des d’un nou equilibri, positiu per a totes les parts podria plantejar-se un pas endavant.
Finalment, és inquietant que el PEMB pretengui anar a la recerca d’un marc normatiu estatal per a les àrees metropolitanes. Tota intervenció estatal anirà en contra de l’autogovern. Tota exclusivitat barcelonina nega el caràcter metropolita del conjunt de Catalunya. El PEMB ha optat per ser políticament correcte al preu de ser intranscendent i ho magnifica en tots els camps. El cost el paga la societat. En comptes d’aliar-se amb la societat civil ha primat adular el corporativisme polític i funcionarial. No és consens construït, és fer contenta la claca. El PEMB va morint inflat de vanitat: ple de vèrbola, buit de ment, excel·lint en la irrealitat.
La dura perifèria continuarà com ara: a Martorell, als canals del Besòs i del Llobregat, dins mateix de l’AMB, a les urbanitzacions, els polígons industrials desatesos…, perquè el PEMB es nega a fer sang, a ser real. Cap conflicte equival a cap alternativa, tot està la mar de bé. No arrisca, només és reverència cortesana, molt fum.
