Article de Manel Larrosa publicat al Diari de Sabadell el 21 d’octubre de 2021
Els àmbits institucionals de Terrassa i de Sabadell apleguen el que tradicionalment s’ha anomenat subcomarca. Tot l’eix de la Riera de Rubí i més enllà en un cas, Ripoll i Riera de Caldes en l’altre. Aquests àmbits, amb alguna discordança menor, són els àmbits de les entitats econòmiques i dels hospitals, com ho havien estat dels partits judicials. I, tot i que l’espai B30 tendeix a atorgar especificitat a municipis com Sant Cugat i Cerdanyola amb els seus veïns, el factor de capitalitat de les dues ciutats majors existeix i no es dissol fàcilment. Per contra, l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) es menja mig Vallès Occidental, fins a Barberà perquè va voler i sense Rubí perquè no es va deixar.
“l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) es menja mig Vallès Occidental, fins a Barberà perquè va voler i sense Rubí perquè no es va deixar.“
La política en general i en particular les alcaldies de Terrassa i Sabadell tendeixen a plegar-se a la dinàmica política de les administracions i renuncien massa directament a un àmbit subcomarcal i plenament comarcal per suma. La recent adhesió de les dues alcaldies a favor de les “ciutats de l’Arc Metropolità” només es pot entendre com una renúncia als àmbits tradicionals de capitalitat, en funció de rendir-se del tot a l’àmbit barceloní. En el gest de fer-se el valent tot reivindicant l’arc perifèric, hi ha implícita la voluntat de no incomodar el gegant barceloní. I en el cas de Sabadell grinyola encara més perquè l’AMB arriba a un carrer de Sabadell.
“En el gest de fer-se el valent tot reivindicant l’arc perifèric, hi ha implícita la voluntat de no incomodar el gegant barceloní. “
Ser satèl·lit de Barcelona no resol el nostre entorn i aquest fet també compta en la política municipal. És cert que els finals de conca demanen reconeixement i no ser simplement peus de les capçaleres, però és que ser perifèria de Barcelona tampoc és cap gran paper. No és que les dues alcaldies de les capitals del Vallès no creguin gaire en la unitat comarcal, sinó que renuncien a uns àmbits històrics propis, encara vigents i operants. La debilitat de treball conjunt entre institucions ciutadanes supramunicipals i ajuntament és massa dèbil, potser només se n’escapa l’àmbit hospitalari per presència obligada, però s’exerceix sense cap protagonisme públic, com una realitat clandestina. A part de la bandera de “ciutat de l’Arc Metropolità”, pensen les alcaldies de les dues capitals reivindicar la seva subcomarca i tota ella per suma? Així com el Vallès sencer, que és el nostre espai unitari productiu i en identitat? No fer-ho és injustificable, i significa una renúncia, la simple subordinació a Barcelona.
“No és que les dues alcaldies de les capitals del Vallès no creguin gaire en la unitat comarcal, sinó que renuncien a uns àmbits històrics propis, encara vigents i operants.”
La incapacitat de cooperació en cada un dels dos eixos i per suma a escala de Vallès, com per exemple en la mobilitat intermunicipal, amb el no pronunciament de les capitals sobre els nodes de l’R8, quan ambdues ciutats assoleixen una mobilitat intermunicipal immensa, més de 20.000 persones treballen fora de cada una de les ciutats… demanen no una queixa genèrica respecte a Barcelona, sinó un liderat de proximitat, també respecte a la mateixa rodalia. Parlar i reivindicar “les ciutats de l’Arc Metropolità” porta a prescindir dels deures de proximitat.
