Article del portaveu de femVallès, Manel Larrosa, publicat a El Punt Avui el 15 de febrer de 2022.
Quaranta-cinc províncies espanyoles tenen menys habitats que el Vallès i a nosaltres ens toca ballar al Parlament amb una província que fa 120 km des de la punta extrema fins al centre dels comitès centrals a Barcelona, i amb 5,6 milions d’habitants. Quan els partits parlen de llei electoral només miren si ha de ser gaire proporcional i ho fan amb la calculadora de guanys i pèrdues a la mà. No hi entrarem perquè hi ha solucions per a tots els gustos. Des del màxim confederalisme de les províncies basques (els mateixos 25 diputats amb una diferència de població on Biscaia multiplica Àlaba per tres i mig), fins als sistemes que reequilibren a la perfecció les diferències entre circumscripcions, per exemple amb uns quants diputats d’ajust.
Si els partits només parlen del grau de proporcionalitat, nosaltres parlarem dels àmbits de representació. A Catalunya hi ha una certa opinió consolidada que situaria no en les quatre províncies, sinó en els àmbits de vegueria les delimitacions que caldria.
Ara bé, aquest mapa, en la darrera versió del 2010, suposa sis vegueries menors i una de sola –Barcelona– amb dos terços de la població catalana. El reconeixement del Penedès el 2017 no va millorar gaire la cosa, perquè Barcelona en contindria encara quasi els mateixos dos terços. Algú es creu que això és viable?, qui ho pensi és que no hi ha rumiat ni mig minut. La representació ha de ser més propera, més equilibrada i tot parlamentari s’ha de guanyar la plaça al lloc, i no al comitè central fent bondat davant del secretari d’organització del partit. Per sort, hi ha on copiar: la tradició anglosaxona i d’altres tallen les circumscripcions massa poblades, divideixen comtats i cantons.
La representació ha de ser més propera, més equilibrada i tot parlamentari s’ha de guanyar la plaça al lloc, i no al comitè central fent bondat davant del secretari d’organització del partit.
Aquesta serà l’opció indefugible a la regió de Barcelona i el pas obvi és fer-ho a partir de l’esquema comarcal. A la resta de Catalunya amb menor població (potser excepte Aran, per raons de reconeixement) caldran regions que sumin comarques, però a la de Barcelona seran comarques o mitges comarques. Caldrà fixar un llindar: 300.000?, 400.000 habitants?, el que s’esdevingui, però hi haurà subdivisió. Encara més, als llocs poblats i densos sorgeixen noves realitats territorials i no pas menys riquesa, i caldrà reconèixer-ho.
Aquesta fragmentació no serà ni tècnica, ni pràctica, ni acomodatícia… serà, o esdevindrà, essencialment política i respondrà a les preguntes: què som?, quina cosa és Catalunya?, de què està feta?
Catalunya avui són quatre províncies al Parlament i hi hauria de ser-hi present tot un altre mapa regional. La sobirania catalana es podrà entendre com a unitària, conjunta, de suma…, però els components seran àmbits presidits per ciutats, espais amb coherència pròpia, territoris humans i geogràfics… res menor. Aquesta identitat constitutiva de país ara ens la nega la dinàmica de partits i la idea de la gran Barcelona. Però un dia caurà, almenys en bona mesura, perquè s’hi resistiran, però assolirem districtes electorals i diputats propis.
Aquesta identitat constitutiva de país ara ens la nega la dinàmica de partits i la idea de la gran Barcelona. […] però assolirem districtes electorals i diputats propis.
Són coses mínimes que haurien d’estar resoltes des de fa dècades i que encara tenim fredes, a l’aigüera. Santa innocència!, si es pensen que aquest és un debat que es pot defugir, o que ens empassarem una barreja de circumscripcions menors, més una d’enorme a Barcelona. Un mínim sentit d’equitat serà obligat. És que no ho veuen?, per què tot aquest silenci de por?, per què aquesta excusa des de la qual no volen fer política? –perquè nosaltres els parlem d’un afer de democratització o, directament, de democràcia.
I del fet de la delegació política i de la representació territorial naixerà tot: les administracions i la seva autoritat, l’organització metropolitana, les delegacions dels departaments de la Generalitat, les autoritats de transport… Tot. Res no podrà escapar a aquesta base democràtica. Caducaran tots els tecnòcrates que ho pretenen fer a l’inrevés.
I així, el Vallès, amb 1,3 milions d’habitants, serà un districte electoral, o potser en seran un parell o tres, però el Vallès serà present al Parlament com a base de la legitimitat política catalana i ho serà amb personalitat pròpia reconeguda, no dissolta, no supeditada.
