Artícle de Manel Larrosa publicat a Nació Digital el juny de 2023.
Com a vegueria, o regió catalana, fou reconegut l’any 2017, format per les dues comarques del Penedès, Alt i Baix, pel Garraf i bona part de l’Anoia. Incorpora plenament el Baix Penedès, dins la província de Tarragona i destaca com a un espai propi situat entre les dues capitals provincials, Barcelona i Tarragona.
A més del reconeixent de l’àmbit, en aquests moments està en redacció el Pla Territorial del Penedès, però de gestió i administració el més calent és a l’aigüera. És a dir, reconeixement formal sí, però sense substància. No és el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aprovada per llei el 2010 i enfortida en el dia a dia, que ja comptava amb l’antecedent de la Corporació Metropolitana del 1974, dos anys anterior del seu pla urbanístic. Quedi com a constància, doncs, que no tothom segueix el mateix camí, perquè hi ha territoris de primera i territoris de segona.
Tanmateix, tot i aquest camí de reconeixement, hi ha veus que encara ens remeten a una suposada “regió de Barcelona”, que aniria del Foix a la Tordera i que negaria l’especificitat del Penedès com espai propi, partint-lo amb un domini barceloní i un de tarragonès. La gran Barcelona coincidiria amb la regió o vegueria del 2010, anterior al reconeixement del Penedès, que ara revifa i es reivindicaria novament com a àmbit funcional.
“hi ha veus que encara ens remeten a una suposada “regió de Barcelona”, que aniria del Foix a la Tordera i que negaria l’especificitat del Penedès com espai propi, partint-lo amb un domini barceloní i un de tarragonès”
Aquesta reacció tecnocràtica, a una decisió política presa pel Parlament de Catalunya, ha tingut expressió en els darrers quatre anys en el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), el qual ha hagut de sumar tot el Penedès, Igualada inclosa, per a satisfer aquella vella aspiració. Curiosament, incorpora Igualada, però no Manresa ni Vic, amb la qual cosa hem assistit a un contorsionisme majúscul en funció de defensar un gran fet regional barceloní.
Aquesta opció es fa des del centre, amb visió central i argument tecnòcrata, en recolzament d’un àmbit funcional a gran escala. Podem, però, demostrar la falsedat del seu plantejament. Una anàlisi de mobilitat i dels vincles entre comarques posa de relleu que el Penedès clarament existeix, que és una regió especifica a escala catalana i que ens ho hem de mirar a aquest llindar i no exclusivament des del centre. El mapa adjunt mostra amb gruixos de línia els vincles territorials, mesurats en nombre de desplaçaments entre comarques, però valorats en proporció a la massa poblacional dels nuclis enllaçats.
En aquest supòsit, apareix un mapa regional català que atorga plenitud al Penedès, talment com hem dit, però també destaca que els lligams entre Osona i la regió barcelonina són superiors amb aquesta àrea que amb el Penedès. Sorprenent resultat! I dins el Penedès, els lligams més forts són entre els espais que capitalegen Igualada i Vilafranca, amb vincles més robustos que entre Igualada i Manresa, tot i que en les dades d’aquestes dues hi compten els lligams de l’Alta Segarra amb el Bages.
Tot això no treu els forts desplaçaments radials que bona part de Catalunya manté amb la capital, un fet lògic si tenim en compte que el Barcelonès aplega quasi un terç de la població total. Ara bé, que el Sol sigui l’astre rei no explica els sistemes planetaris amb les seves llunes, tot i que la massa solar és el 99,98% del sistema.
Catalunya és un sistema en ella mateixa i la reivindicació de l’especificitat autònoma de Barcelona, no és solament tecnocràtica, sinó reaccionaria, perquè es basa en fer dual el país -capital i resta- i en no oferir cap projecte conjunt. Projecte en el qual la capital hi fa un gran paper, certament, però que tampoc no és la única essència i identitat dinàmica a considerar.
