Article de Manel Larrosa Padró, arquitecte i urbanista, portaveu femVallès. Publicat el desembre de 2022 a El Punt Avui.
“Cataluña es España” vol reduir-nos a ser província: 4 de 50 (el 8,0% d’elles) o 1 de 17 comunitats autònomes (5,9%). Les CA van néixer per empatar i dissoldre la reivindicació catalana i basca, i el nostre dèficit de reconeixement territorial va per aquí.
Quan la presidenta madrilenya afirma que “Madrid es España, dentro de España” significa just a la inversa: Espanya és Madrid. És així, perquè la negació de la territorialitat és la marca i la clau de la política madrilenya, entesa en el doble sentit de Madrid=Estat i Madrid=Comunitat. En aquesta, són 136 diputats en una sola circumscripció provincial, i va conjunta tota la representació, des del barri de Salamanca a Pinto i Valdemoro. I per al Madrid=Estat, el seu òptim són les eleccions europees: circumscripció espanyola única. Aquesta aversió a la territorialització impregna també Catalunya amb les províncies, que no són ni regions, ni districtes electorals adients per al Parlament. I aquest problema de regionalització, que es va intentar superar amb l’Estatut del 2006, quedà, en bona part, bloquejat pel Tribunal Constitucional. Per contra, la força basca es basa en la territorialitat de les províncies forals, la qual cosa impregna els seus veïns. Tres territoris bascos històrics, més Navarra, Cantàbria i La Rioja assoleixen dos terços de la població de la província de Barcelona, però gaudeixen de sis parlaments i governs amb diputats propis electes.
L’aberració màxima es produeix a la província de Barcelona, districte únic al Parlament, amb una diputació enorme i no electa, amb una Àrea Metropolitana que serveix una meitat de la població i exclou la resta regional sense cap institució, bona part de la qual és també metropolitana, i, finalment, amb una Autoritat del Transport, consorci barceloní amb la Generalitat, que arriba al Ripollès, sense cap representant de deu comarques on mana. Ni en el cas de Madrid, molt centralitzat, certament, però uniforme, ni enlloc més, s’assoleix un model polític tan excloent com a la província de Barcelona. Catalunya, sense organització regional de base democràtica, paga el preu d’un dèficit polític.
I, no obstant, podem veure com el Vallès és com Biscaia en habitants i pes industrial, i seria la setena província espanyola en població, així com també se situa per davant de set comunitats autònomes. Podem seguir: el Baix Llobregat és una Guipúscoa; el Maresme, com Cantàbria; el Penedès supera de molt La Rioja, Girona i el Camp són comparables a sengles Navarra, etc. Però, a casa nostra, només l’Aran disposa de reconeixement, i per aquest fet en les eleccions locals voten en doble urna: municipis i govern regional. En la resta de país, el tercer i quart pressupost català, Diputació de Barcelona i Àrea Metropolitana, es governen indirectament, sense arrel democràtica directa en la seva legitimació.
Hem fet símils entre les nostres regions més poblades i algunes províncies espanyoles amb poder reconegut. Podem seguir per fer un panorama sencer: les terres de Ponent superen Àlaba, l’Ebre supera Eivissa i el Pirineu amb l’Aran s’apropa a Sòria, la província més petita. En aquesta segona llista, no tots són àmbits directament electes, però tots ostenten institucions pròpies.
La nostra territorialitat, només servida per quatre grans diputacions sense elecció directa, ens llastra com a país i, a més, hi podem afegir la plètora de mapes de la Generalitat (educació, sanitat, policia, transport públic…) per acabar de veure el caos regional català, i la conseqüència és: a manca de democràcia ens queda la tecnocràcia i, freqüentment, la burocràcia, com també uns partits polítics allunyats de la ciutadania, funcionant com màquines distants.
En aquesta petita cantonada de la península Ibèrica que és Catalunya, hi ha continguda una riquesa territorial molt gran. Una diversitat no reconeguda i que l’Estat ha manipulat històricament sota el motlle provincial, el qual no és sinó una camisa de força. Som un país que era de gra més fi fins al 1714, organitzat en regions o vegueries, un fet que tampoc no hem sabut recuperar ni resoldre. És un tema pendent, però el trencaclosques té solució, només si es vol. Serem conscients algun dia que la regionalització i la seva base democràtica són una necessitat i, alhora, una oportunitat de ser forts com a país? –forts endins i forts a l’Estat–. I la solució no seria altra que més democràcia.
