Article de Manel Larrosa publicat a iSabadell l’11 d’octubre de 2022
Som un país escindit en dues realitats geogràfiques i territorials, o bé hi ha una única lògica espacial en ell?
Barcelona i el seu entorn, per pes demogràfic i econòmic, són una realitat separada d’un resta que formaria un món de comarques? Hi ha dues Catalunyes? O és la mateixa? Certes dades apunten cap a la conclusió dual quan, de fet, portem anys amb pèrdua de pes demogràfic per part de Barcelona ciutat, de la seva àrea metropolitana i de la gran regió respecte el conjunt del país. I si parlem d’evolució econòmica més profunda, productiva, allò més dinàmic ja se situa més fora la regió que dins l’entorn barceloní.
Però, totes les consideracions analítiques són insuficients per a plantejar un objectiu de futur sobre bases simplement empíriques, perquè tot país seriós planteja una regionalització coherent que absorbeix dins seu totes les diferències, situades entre un centre altament metropolità i un altre extrem de muntanya, amb diversos casos intermedis. I així, aquesta regionalització seria capaç d’ordenar la pluralitat d’espais, com també un fet metropolità que també ho és a les graduals escales d’1, 3, 5 i 7 milions d’habitants i fer-ho reconeixent les realitats locals i, alhora, la integració mútua.
En canvi, la visió dual no acaba en la simple divisió entre només dues realitats separades, sinó que acaba essent un sistema de moltes corones successives, amb drets i reconeixements que van de més a menys, i es van perdent en funció de la distància al centre de la capital. Avui som aquí: Barcelona amb llei de capital, Àrea Metropolitana a dues fases: 18 municipis amb transport públic potent i 18 més allunyats, resta de regió metropolitana sense cap estructuració, Diputació provincial, Autoritat del Transport fins el Ripollès, però sense representació de 12 comarques. I sense deixar de banda els 85 diputats (de 135) en una sola circumscripció electoral, però comandada des de les seus centrals dels partits a Barcelona.
Aquest seguit d’administracions excloents són un model inadmissible de governança, perquè allò reconegut dins la frontera és negat més enllà, just al costat mateix, fins la plena irracionalitat i marginació dels exclosos: sigui en serveis, en inversió, o en representació política.
Les dificultats legals hi són en aspectes concrets, però es podria fer camí, però el que per ara és insalvable són les inèrcies pròpies i la manca de visió de país. La voluntat de ser lliures comença per un mateix, sense excusar-nos, per exemple, en el domini que ens fa l’Estat.
I si baixem al nostre entorn, un Vallès, amb 1,3 milions d’habitants i essent la principal concentració productiva del país, demana i mereix reconeixement. I el demana per a si mateix, per a la millor compressió de la regió de Barcelona, i per al conjunt català. I en aquesta situació, totes les excuses, tots els silencis, són simple paràlisi.
