Article de Manel Larrosa publicat a El Punt Avui el 30 de maig de 2022.
Catalunya ciutat. Aquest ideal noucentista, molt repetit i assumit, ha estat sempre difícil d’aplicar i concretar. Conté una contradicció perquè hauria de ser Catalunya ciutats, en plural, que és allò que som. Però ciutat expressa civilitat. Aquest ideal expressa equilibri i la Catalunya comarcal voldria ser aquesta malla de paisatges urbans. Tanmateix, la realitat és més complexa i contradictòria que la netedat de l’ideal, tot i que aquest continua essent un referent amb força.
En la complexitat catalana, aquesta idea potser seria millor veure-la materialitzada a Suïssa o els Països Baixos, o en gran a Alemanya o en una França sense París. I tampoc no podem ignorar que nosaltres tenim un gran París anomenat Barcelona. Definitivament no som ni Suïssa ni Holanda, tot i que en dimensió espacial i humana ens hi assemblem. Per contra, som un país amb un enorme gradient, que va de Barcelona a l’Aran i que gradua la pèrdua de densitat amb relació directa a la distància al centre metropolità. Tampoc és un fet simple, perquè som també un país de costa versus interior. Tota aquesta estructura orgànica tampoc no és, doncs, un simple joc de dames homogeni de ciutats fent ciutat.
“som un país amb un enorme gradient, que va de Barcelona a l’Aran i que gradua la pèrdua de densitat amb relació directa a la distància al centre metropolità”
Per tot això, l’ideal ens queda incomplet si no pot incorporar aquest enorme pendent. I així, molts reaccionaris formulen una Catalunya dual, entre capital i una resta, gran però insignificant, essent aquest un mal negoci, també per a la mateixa capital. La Catalunya dual defensa la primacia de la capital per sobre de la nació, i afirmen que només les ciutats seran presents al món globalitzat, i no els països, i ho fan en nom d’una dimensió menor quan l’escala per ser present al món és aviat de 7,5 milions que no pas dels 2,5 que ara suma la ciutat del Metro. Tres vegades més gran.
“molts reaccionaris formulen una Catalunya dual, entre capital i una resta“
Barcelona País. Si Catalunya no és una ciutat, tampoc la seva capital és un país, però aquesta podria ser també una bella metàfora per a integrar la singularitat excepcional de Barcelona, per a entendre que la capital és expressió i alhora fruit del gradient del conjunt català, i no pas una força autònoma (nota: dec el títol de Barcelona país a Marc Arza Nolla). Ressaltem que des de la densitat central fins al buit gradual hi ha plena unitat. En una exposició a la Xina, Catalunya fou presentada com el país de Barcelona, i tots nosaltres en viatjar pel món ens afirmem sovint com a barcelonins. Sabem de la identitat entre Catalunya i Barcelona, i viceversa. El centre senyala el cercle sencer. Més acuradament, la Barcelona país implica reconèixer un fet metropolità amb escales diverses i successives. I ho som en la successió 1-3-5-7 milions: ciutat, àrea, regió, país… i encara hi seguiria l’Euroregió, amb 9, 11… Les escales representen bé la gradació i li aporten sentit.
“la capital és expressió i alhora fruit del gradient del conjunt català, i no pas una força autònoma […] des de la densitat central fins al buit gradual hi ha plena unitat”
Ara bé, l’equilibri o la conjunció entre els dos ideals, la Catalunya ciutat i la Barcelona país, és el país de regions. I, a més, hem de veure com dins l’entorn de Barcelona la densitat no crea homogeneïtat sinó complexitat, profunditat, riquesa de barris i submarques, o districtes dins la capital, un fet gens menyspreable. Capital i país expressen aparences del mateix fet. Ciutat i ciutats. Metròpoli central respecte de comarques. Les conseqüències d’assumir la Barcelona país seria superar el centralisme i la concentració de recursos i optar per la irradiació. No som aquí, hi hem d’anar.
“la densitat no crea homogeneïtat sinó complexitat, profunditat, riquesa de barris i submarques, o districtes dins la capital”
Polis Poètica. Catalunya no és cap ciutat; Barcelona, tampoc un país, però les contradiccions fetes metàfora ens poden ser guies útils. A la fi, tot és cultura, construcció mental i social, perquè requerim qualitat política, o sigui nivell per damunt la prosa.
