L’AMB ha bloquejat el debat metropolità i la capital s’ha deixat fer presonera
Article de Manel Larrosa publicat a l’ARA l’abril de 2019.
Enllaç de l’article: https://www.ara.cat/opinio/Manel-Larrosa-Barcelona-regional_0_2208979279.html
El debat sobre les relacions metropolitanes es fa objectiu a partir de les dades de mobilitat. Aquestes relacions dibuixen una xarxa, una malla, una teranyina, amb un centre potent i uns nodes que revelen allò que anomenem el fet metropolità. Refiem-nos de la mobilitat, doncs, i entrem en detalls sobre la metròpoli de Barcelona.
Per començar, la capital, Barcelona, és una ciutat oberta a un ampli radi, amb més de mig milió d’entrades i sortides diàries per mobilitat de feina i estudi. Tan oberta que la seva relació amb l’àmbit immediat de l’espai del metro ocupa només el 37% dels desplaçaments, de sortida i d’entrada a la ciutat, mentre que els desplaçaments regionals arriben al 57%, amb un complement del 6% a destins encara més llunyans. Les funcions de capitalitat es reforcen amb més entrades que sortides, de manera que és un gran centre atractor d’activitat i estudi.
Si, per contra, analitzem l’Hospitalet de Llobregat, les xifres de la relació amb el seu entorn ens diuen que un 73% dels desplaçaments es mouen dins l’àmbit del metro, sent el primer lligam amb Barcelona, amb més de la meitat (55%). Els desplaçaments regionals arriben al 18% i hi ha un restant del 9%. El perfil de l’Hospitalet és totalment diferent del de la capital, perquè, tot i la seva integració amb Barcelona, encara és perifèria i no posseeix un gruix de relacions de gran abast. A més, l’Hospitalet presenta dèficit perquè en surt més gent que no pas hi entra per motius laborals i d’estudis. Però, per contra, en les relacions regionals mostra un saldo positiu, perquè ja comparteix algunes funcions amb Barcelona (Fira, plaça d’Europa…).
Aquestes xifres de l’Hospitalet es poden definir com a relacions de perifèria a centre, unes relacions que també trobem, encara més extremes, a la resta de municipis de l’àmbit del metro, que ve a ser la ciutat central. S’entén, doncs, que Pasqual Maragall reivindiqués l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) com aquell espai municipal que, per dimensió territorial i població, li permetia equiparar-se al terme de Madrid. L’AMB seria, així, l’àrea ‘municipal’ de Barcelona! I avui dia, quan es demana que l’AMB exerceixi funcions de cohesió social, el marc de ciutat és l’àmbit correcte, i s’entén que se cerqui la dimensió de tota la ciutat real. Però, més enllà d’aquest fet, una metròpoli és un gran sistema de diverses ciutats.
La ciutat de Barcelona no pot reduir la seva relació a l’àmbit AMB perquè la seva primera prioritat ja és, des de fa anys, plenament regional. El vestit AMB es queda molt curt per a Barcelona, que hauria d’exercir capitalitat en un marc més ampli si no vol ser una metròpoli disminuïda. En canvi, la tendència política dels capitans del PSC del Baix Llobregat, que lliga Barcelona massa curt, s’explica per la voluntat de redistribució dels recursos fiscals que provenen de la capital i l’absorció d’inversions de la Generalitat i l’Estat en nom de la ciutat central, però es fa al preu de menysprear la resta del país.
Per contrast, i fora de la ciutat central, Sant Cugat del Vallès manté un 48% de les seves relacions amb el Barcelonès (amb un 40% amb Barcelona), mentre que amb el Vallès són del 35% i amb altres destinacions del 17%. En definitiva, és un centre atractor d’ocupació i estudis, una nova capital, amb un clar superàvit d’entrades respecte de les sortides. Sant Cugat fa malla en diverses direccions i això és una qualitat metropolitana, no pas la unidireccional que mostra la perifèria de la capital. Al seu costat podem parlar de municipis encara més ben inclosos en la malla regional, com són Granollers, Mollet, Terrassa o Sabadell, per exemple, que es relaciona amb el Barcelonès en un 24% de la mobilitat (20% amb Barcelona), del 61% amb el Vallès i un 15% més enllà. Aquest fet, que es repeteix sistemàticament, mostra l’autèntica malla regional metropolitana.
Avui hi ha uns municipis anomenats metropolitans quan només són perifèrics de la capital, mentre que aquells considerats simplement perifèrics són els veritables metropolitans. Aquest és l’estat de la qüestió. Cal concloure que l’AMB ha bloquejat el debat metropolità i la capital s’ha deixat fer presonera. Al final, però, el debat regional metropolità ha emergit amb força i només s’hi podran posar obstacles des de la reacció. En nom de la ciutat real, Barcelona descuida la seva funció regional. En nom de l’escala de 3 milions es nega la de 5. Es vesteix un sant despullant-ne un altre. Mirada molt curta d’una ciutat que no sap ser capital.
Manel Larrosa
