Article de Manel Larrosa Padró publicat al Diari de Sabadell el 13 de novembre de 2021.
La línia d’FGC del Vallès té el cap a Plaça Catalunya de Barcelona i dos peus a Terrassa i Sabadell. Entremig emergeixen els dos braços de l’Av. Tibidabo i de Reina Elisenda i amb el còccix situat a Sant Cugat, del qual parteixen dues robustes cames acabades en els peus de les dues capitals del Vallès. Doncs bé, li creixen molt les cames i els peus, no la resta del cos. Almenys aquesta és la gran conclusió de la seva evolució recent.
“La línia d’FGC del Vallès té el cap a Plaça Catalunya de Barcelona i dos peus a Terrassa i Sabadell. Doncs bé, li creixen molt les cames i els peus, no la resta del cos.“
En la darrera dècada (fins abans de pandèmia, 2019 i des del 2010), el conjunt de la línia ha pujat dels 57 als 66 milions d’usuaris (un 15%), però ho ha fet en les línies de més abast territorial i no en les urbanes dins Barcelona, les quals han perdut clientela (-5%). És a dir, tot el creixement ha estat regional: per un 15% d’increment general, dins el Vallès ha arribat al 39% en més. Si tendim a pensar que els viatges deuen ser molt de punta a punta i que l’increment hauria de ser simètric en els dos extrems, doncs resulta que tampoc, perquè les línies que parteixen de Barcelona només han pujat un 4% i els serveis regionals han compensat les pèrdues de les línies urbanes, però no hi ha hagut cap gran canvi significatiu, només han compensat les pèrdues urbanes i poc més, per contraposició al 39% en més del vessant Vallès. Espectacular, si més no.
“tot el creixement ha estat regional: per un 15% d’increment general, dins el Vallès ha arribat al 39% en més.”
Els augments notables han estat als peus: al nucli de Terrassa amb un 85% més i a Sabadell amb un 66% més (Sabadell ja comptava amb dues estacions, no una com Terrassa). Un èxit que ha desbordat les previsions inicials, constituint un cas únic, perquè en la resta d’inversions recents en Metro i similars les xifres reals queden usualment per sota del previst.
Algunes altres dades resulten impactats: l’estació de Volpelleres ha superat el milió de viatgers i ha multiplicat per cinc la seva xifra d’una dècada abans, de quan es va posar en servei. El comportament d’aquesta estació mostra un camí d’èxit reproduïble per a altres llocs, com Rubí Nord (estació prevista, La Llana). La mateixa estació de l’Hospital General ha assolit un creixement del 80% quasi coincident amb el de Terrassa i per sobre de Sabadell.
En síntesi, quasi dos terços del creixement conjunt de 9,9 milions de nous usuaris s’han produït a les dues cames o ramals de Terrassa i Sabadell, amb sis milions de nous usuaris, una meitat més del que hi havia el 2009. El vigorós creixement regional mostra que la demanda no es produeix a l’interior de Barcelona sinó en el conjunt regional. Les xifres ens mostren més mobilitat dins el mateix Vallès que en relació amb Barcelona. Tot un canvi de paradigma, que les inèrcies mentals acostumen a ignorar, quan tota inversió i prioritat es pensa sempre des del centre i per al centre o, com a màxim, de centre direcció perifèria, quan ja tot apunta que ha de ser de la perifèria i des de la perifèria. Inaudit, inesperat, contra-intuïtiu, però ben real. I, no obstant això, estem cansats de sentir dir allò que “no hi ha demanda” a la perifèria per justificar inversions. Tota una lliçó per plantejar l’extensió dels FGC en direcció Castellar del Vallès, o vers Granollers pel mig de la plana del Vallès.
