Article de Manel Larrosa publicat al Diari de Sabadell el 17 de juliol de 2020
En els deu darrers anys s’han reconegut reivindicacions com les del Moianès o el Lluçanès, tot i que aquesta fallida, i també la de la regió del Penedès que ve a escapçar la gran regió de Barcelona, aquella que s’entén des de la Tordera al Foix, tal com es va teoritzar, però que dividia entre Alt i Baix Penedès, un per a Barcelona, l’altre per a Tarragona.
I en canvi, una dècada de demanda de reconeixement del Vallès ha estat plenament desatesa, tot i alguns inicis de receptivitat (Joana Ortega). Si ha estat així, és perquè el Vallès qüestiona directament el model de la Barcelona en corones successives de perifèria: ciutat capital, àrea metropolitana i corones graduals tarifàries i de major perifèria regional.
Desfer el nus gordià de Barcelona significaria reconèixer la regió real, formada pel Barcelonès, Vallès, Maresme i Baix Llobregat. I la conseqüència d’admetre en plenitud la regió del Penedès implica assumir les regions interiors de Manresa (Llobregat-Cardener) i Vic (alt Ter), tot desfent aquella regió Central impossible, calaix de sastre, que es definí des d’Igualada a Vic.
Optar per un país de regions i per una metròpoli barcelonina d’eixos, i no de corones, seria un gran alliberament i un projecte de suma entre Barcelona i país. Però, si això no es fa possible, és perquè al país ens manca identitat territorial interna i organitzada i perquè la representació política no reconeix el mateix país.
L’intent de fa deu anys de regionalització per part del president Maragall anava ben intencionat, però queda a mig fer, segurament per manca de prou maduresa del cas i per algunes errades que el temps ha ampliat… però, en fi, avui assenyala una feina pendent. Avui tenim 85 diputats per la província de Barcelona, supeditats a les seus barcelonines dels partits, que menyspreen la perifèria, vulgues que no. Perquè, anant bé, pots aspirar a simple paternalisme.
I, en canvi, caldrien diputats per circumscripcions regionals: a l’Ebre, a Ponent, al Pirineu, i a Aran, al Camp, al Penedès, i a Girona, Manresa i Vic. I encara més, a la regió de Barcelona caldrien subdivisions en districtes menors. El Vallès, amb 1,3 milions d’habitants, dona per tres àmbits de 400.000 habitants, el Maresme tindria representació pròpia, el Baix Llobregat podria subdividir-se entre Delta i el canal fins a Martorell. I al centre, el Barcelonès, es podria distingir entre capital, i els seus àmbits nord i sud. Perquè subdividir els grans comtats és el que fan a la cultura anglosaxona als llocs més poblats, però respectant la delimitació històrica conjunta.
Perquè, en resum, un model regional és una definició de la identitat de país i és tot un projecte de futur, no és simplement un mapa innocu. El bloqueig actual i el deficient model de corones suburbials és negatiu, tant per a Barcelona com per a la resta de país, però sobretot per als que som tractats de perifèrics, mancats d’una representació política propera. En la por d’entomar la solució de com sumem plegats per ser Catalunya, seguim essent un país desballestat, provincial, dual entre Barcelona i resta.
La reivindicació federal, a qualsevol escala, comença per un mateix. És hora de proposar-ho en veu alta. Això és: volem votar. Demanem representació política a escales regionals i en districtes metropolitans dins la regió de Barcelona. Al Vallès aspirem a votar, a existir políticament. I hem vist al llarg d’una dècada que aquesta és una condició que no et resol ser engruna de província i suburbi de capital.
