Des de fa més de quinze anys existeix un mite anomenat les “ciutats de l’arc metropolità”, també dit les ciutats de la “segona corona”. Aquest collaret de perles serien les ciutats de Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova i se suposa que són ciutats capital, poblades, madures, dinàmiques, ciutats completes, amb llustre i història i autònomes dins la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). Aquesta lectura interessada suposa que hi ha uns grans satèl·lits de la capital Barcelona, amb una personalitat destacada que no haurien estat engolits per la primera corona, la qual, aquesta sí, la pobra, ja formaria un continu urbà, un simple suburbi de la capital.
Aquestes “ciutats de l’arc” es va planificar reforçar-les amb el ferrocarril de la Línia Orbital, el qual les resseguiria amb la construcció d’uns trams de via que ara manquen, entre Granollers i Mataró, Terrassa i Martorell, i, finalment, Vilafranca i Vilanova, i fins hi tot hi hauria combois que farien aquest gran arc, de punta a punta. La idea seria com la línia L9 del Metro, però a major escala.
Tot plegat era una lectura territorial interessada que obviava el gran corredor prelitoral, històric i ben present, amb l’AP-7, i el ferrocarril R8. Sobre aquest eix hi ha potents noves ciutats com Sant Cugat/Rubí, Cerdanyola/Barberà i Mollet/Parets. Per a aquestes ciutats no hi ha cap model que les incorpori, se les deixa simplement al marge, engolides pel forat negre de Barcelona, de les quals només els satèl·lits exteriors se n’haurien lliurat. Però l’estructura de les “ciutats de l’arc” tendeix també a denigrar-les directament per diversos camins i elles, en l’aïllament, se’n poden sentir orgulloses. En primer lloc es nega la seva pròpia rodalia, es neguen les valls que formen sistemes urbans lineals i se les deixa solitàries sense política territorial possible. Situades damunt l’altar, queden congelades de tota acció, mentre el context regional és dinàmic i creix sense model i sense govern. En els seus inicis, aquesta era una formulació política socialista, respectuosa amb la capital Barcelona. Un model en el qual els perifèrics se sotmetien tot sentint-se importants, com les joies d’una corona, allà penjats del cel metropolità. Per aquest fet, avui en dia, el model de les “ciutats de l’arc” no aporta ja cap element de proposta territorial interessant, ni per a la pròpia supervivència de les capitals. I quina es l’alternativa millor? Doncs operar a l’escala Vallès, si es vol ser present a la Regió. L’aïllament no porta enlloc, cal cooperar estretament amb el nostre entorn, si és que volem ser presents a la Regió.
Manel Larrosa
Abril de 2019
