Article de David Garrofé, membre de femVallès, publicat a Nació Digital el juliol de 2023.
El desenvolupament econòmic d’un país té molt a veure amb la seva estructura territorial, la seva història, geografia, mobilitat, economia i organització política. Un projecte de país pot conformar un territori i un territori conforma una identitat de país, així doncs, ens convé un nou projecte per a Catalunya basat en la potenciació de territoris diversos, empoderats, ben comunicats i que fan de motors econòmics del país.
Una mala dialèctica entre Barcelona i la resta de país ens ha portat, per diverses raons polítiques i electorals, a pensar en una Catalunya dual amb una òptica centralitzadora, on tot comença i acaba a la capital catalana menystenint la resta del país, o com diuen alguns amb poc encert, el “territori”.
Des del 2010 no hem avançat massa en el model territorial. Haver tocat el model de les diputacions per passar a un model de vegueries ha dut al bloqueig de la llei catalana per part del Tribunal Constitucional (TC) i fins ara, no hem estat capaços de sortir de l’atzucac i hem quedat paralitzats sense alternatives innovadores. La realitat és que continuem tenint dos governs territorials, els consells comarcals i les Diputacions Provincials, que vostè i jo no hem votat mai i que han servit per fer equilibris entre partits, generar espais on recol·locar regidors i fer alguns favors polítics personals. Legitimitat democràtica? Cap ni una.
El tercer pressupost públic més gran de Catalunya el gestiona un ens regit per una democràcia delegada no directa: la Diputació de Barcelona. Cal tenir present que Barcelona té un País Basc al darrere. El Vallès és més gran i més potent que Biscaia, el Baix Llobregat és com Guipúscoa i el Maresme com Àlaba. Sorprenent, oi? Doncs cap d’aquests territoris catalans disposa de l’autonomia política i financera que tenen les Diputacions Basques ni res que se li assembli en termes d’empoderament territorial.
Els països democràticament avançats són més pròspers perquè, entre altres raons, impliquen la seva ciutadania a ser corresponsables i no súbdits, contribuents i no subjectes passius. Sens dubte, un model a revisar de partitocràcia que treballa massa amb ens de segon grau i que allunya les institucions de la ciutadania.
Segurament encara tenim la imatge que la rica Barcelona finança la resta de comarques i no hi ha res més fals. Barcelona i el Barcelonès són receptors nets de la inversió acumulada de 40 anys de Generalitat, lideren la inversió ferroviària del Govern, de la despesa en la gestió de la mobilitat i reben la concentració màxima del finançament en centres d’innovació i recerca participats per la Generalitat. L’aspiradora barcelonina funciona força bé i és alimentada per les aportacions de superàvit de comarques molt dinàmiques com la Selva, la Garrotxa i la Segarra, entre d’altres. La indústria creix fortament fora del Barcelonès i la capital ho fa amb serveis i en moltes ocasions de baix valor afegit.
No tenim el mapa territorial polític que voldríem, però podríem tenir un projecte de país alternatiu transitori que no passa per un sistema de corones de gradual perifèria com està pensat actualment sinó que cal repensar el país com un model neuronal amb set espais metropolitans i cinc subàmbits metropolitans que agrupen poblacions entre els 500.000 i un milió d’habitants, amb ecosistemes de coneixement universitari i econòmics potents que ja són una realitat avui dia, però no estan reconeguts ni tenen les competències per exercir com veritables metròpolis com té Barcelona amb la seva llei de capitalitat.
Evidentment per exercir i desplegar tota la seva potencialitat complementàriament amb la resta de metròpolis, haurien de disposar de pressupost, d’agències de cooperació publicoprivades, amb cogovernances per fixar les estratègies en les inversions, recerca i innovació, formació professional, etc. No tindríem un model de participació electoral directe, però posaríem les bases per crear una realitat paral·lela a la dels vells mapes territorials intocables per a alguns. És molt interessant que sense haver posat cap base per al debat ni, com a Govern haver creat un nou model territorial, els Departaments de Sanitat, Educació i el SOC ja estan creant àrees de gestió semblants que respondrien a la proposta que aquí es formula, però tristament estem posant els carros davant dels cavalls.
Aquest model neuronal de territori caldria que estigués fortament tramat en l’àmbit de la mobilitat, especialment ferroviària. No és una utopia pensar a connectar tot el país a una hora de distància de Barcelona aprofitant i adaptant la xarxa d’alta velocitat amb noves estacions perquè circulessin serveis regionals fent un model jeràrquic per connectar tots els punts del sistema.
És senzillament creure que un altre model és possible, que l’equilibri territorial es pot gestionar amb una mirada de polaritats metropolitanes. Necessitem, però que la ciutadania i les institucions d’aquestes àrees es mobilitzin i impulsin un gran debat territorial i de model de futur, encara que transitori, fins a un ple reconeixement polític d’aquestes potents realitats territorials que tenim i es puguin designar democràticament els seus representants. No és una utopia, a femVallès ja fa dies que s’ha començat aquest debat i cal que s’hi sumin els altres territoris. Urgeix i es podria asseverar que així, es reforçaria la metròpoli barcelonina i Barcelona tindria al seu costat un país més pròsper, equilibrat, més sostenible i ben comunicat. I els dirigents polítics? No ho sé… Però semblaria més intel·ligent presentar-los la proposta feta i consensuada. Avui no veig que la Catalunya metropolitana estigui malauradament a la seva agenda.
