Article publicat a El 9 Nou el 17 de juliol de 2023. Redactat per Manel Larrosa, portaveu de femVallès.
El fet que la ministra de Transport i el seu secretari apareguin apagant tots els focs de les infraestructures de l’estat a Catalunya és un indici d’un problema més general i de fons. Fa poc ha estat un incendi en una estació de Rodalies R2, abans han estat d’altres problemes i en seguiran. El front del Ministeri aplega diversos òrgans, com el mateix Ministeri, Adif, Renfe, Aena…, mostra de la complexitat del camp i de la responsabilitat assumida per la més alta direcció, quan la responsabilitat hauria de ser més clarament repartida.
En una Espanya autonòmica, que el Ministeri de les infraestructures no disposi d’òrgans descentralitzats regionals i potents, coordinats o consorciats amb les CCAA, no deixa de ser un despropòsit, més quan en època de la dictadura l’esquema de divisions regionals havia existit. L’exclusiva centralització parteix de la idea que les infraestructures asseguren la unitat de l’estat i respon a esquemes que no s’han aplicat en absolut, per exemple, a Educació o Salut. I a hores d’ara, si la lluita contra Covid s’hagués dirigit i gestionat només des d’una estructura centralitzada, el resultat de les polítiques públiques hauria estat tot un altre afer, exactament com en infraestructures patim, però amb efectes mortals. La centralització comporta el poder dels tècnics ministerials, per damunt de la ministra i els seus acompanyants temporals i un elevat pes de la subjectivitat i del poder que sempre mira amb bons ulls el centre i desconeix la perifèria per llunyana, dècada darrera dècada.
“que el Ministeri de les infraestructures no disposi d’òrgans descentralitzats regionals i potents, coordinats o consorciats amb les CCAA, no deixa de ser un despropòsit, més quan en època de la dictadura l’esquema de divisions regionals havia existit“
A Catalunya tenim un maltractament històric de peatges, alguns dels quals només recentment superats, manca crònica d’inversió, un corredor mediterrani que entrarà en col·lapse aviat, incompliments pressupostaris, Rodalies amb insuficiències notables i amb un pla d’inversió, en el qual fins i tot la simultaneïtat de les obres produirà problemes… Estem en un escenari de conflictes, del qual a cada cas en succeirà un altre, fins al dia que en siguin dos de simultanis, o de duradors, perquè llavors passarem obertament de conflictes a crisi. I potser llavors es nomenarà un Alt Comissari, sobre el terreny, per a resoldre allò que ara ministra i secretari fan al conjunt de totes les Espanyes.
Per altra banda, el Departament de Territori de la Generalitat, opera des de mínims en l’exercici de les seves pròpies competències i encara amb menys aparell respecte de la capacitat de seguiment i diàleg de les matèries de l’estat: Aeroport, Xarxa Vial, Rodalies, Alta Velocitat, Regionals, Mercaderies… Potser només el Port se n’escapa, fruit d’una certa descentralització assolida en el Pacte del Majestic. La Generalitat, que es queixa i exigeix funcionament i traspassos, no és sinó un emperador nu, que no ho pot reconèixer.
Els principis constitucionals d’equitat, transparència, bona administració, eficàcia, jerarquia, descentralització, submissió plena a la llei i al Dret, assignació equitativa dels recursos públics i que la programació i l’execució han de respondre a criteris d’eficiència i economia…, tots ells fallen en plenitud.
Sense planificació, sense compliment, sense balanç, sense auditoria… som súbdits. Un estat modern i decent no pot prorrogar sense objectivació i reforma substancial una situació opaca i maldestre, actual i arrelada de tradició, que és impròpia a escala europea. La complexitat de gestió de la xarxa ferroviària als grans estats europeus està organitzada de forma molt més descentralitzada, o almenys més desconcentrada que a Espanya. Fins quan?
L’equitat de les inversions de l’estat, valorada en estoc acumulat, hauria de ser transparent i amb igualtat de tracte. La planificació i gestió hauria de ser consorciada amb les CCAA, el compliment pressupostari norma (i amb reequilibris quan aquest no es compleix) i sistemàtics els mecanismes d’encomanar la gestió (no només per a les CCAA forals).
A l’espera de la crisi anunciada, i per anticipat, el clam a exercir és el de la reforma l’estat, per a fer-lo més seriós en infraestructures, simplement com és degut de Llei i de Dret, tot plegat Constitució en mà.
