Article de Manel Larrosa publicat al Diari de Sabadell el 3 de juliol de 2020: https://www.diaridesabadell.com/2020/07/03/com-crear-la-regio-de-barcelona/
Metàfora del model de corones actual
És molt fàcil, es parteix la província de Barcelona en dues i ja tindríem dues vegueries/províncies, la Central, amb Igualada, Manresa i Vic; i la resta seria la regió de Barcelona. Curt i llest.
Cada nova província tindria una diputació pròpia, que a Barcelona seria metropolitana, com a adjectiu. A cadascuna tindríem diputats i senadors a Madrid i parlamentaris al Parlament de Catalunya i amb aquesta operació assoliríem l’ideal d’uns àmbits que integrarien govern local i representació política. Però, ah no!, això no és possible! –ens diran. Però es tractaria precisament de fer això, de reconèixer políticament determinats àmbits menors que l’actual, enorme i poblada, província de Barcelona. El pensament de la ciutat de Barcelona, i dels partits polítics, és concretar totes les seus a Barcelona, i comanar-ho tot centralitzadament. Per contra, un país de tradició democràtica acostaria la representació i el govern a àmbits més propers.
Al País Basc, tres províncies sumen el que avui és la de Barcelona en superfície i compten amb menys de la meitat de la nostra població. Doncs, per què no es proposa el mateix? Com que no es vol anar per una via clara, ens porten per camins estrambòtics de multiplicar administracions, negar-nos representació política i consolidar una perifèria de Barcelona amb menys drets però amb l’aplaudiment supeditat dels alcaldes perifèrics. Però clar, al País Basc l’Estat reconeix els espais forals, mentre que aquí intentem conviure amb les províncies imposades.
Posats a fer, també podrien fer província l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), província la resta de regió barcelonina i província la Catalunya Central. Tres províncies pel preu d’una! Una mica bèstia com a model, però almenys hi hauria representació política i una sola administració a cada llindar, amb una diputació o administració metropolitana a l’AMB, una de més rural a l’altra punta i una de dos gustos entremig. Però ens diran que no, perquè el que volen és una supeditació de corones respecte a la Barcelona central, amb nosaltres sense representació política ni govern regional propi. Molt bona! Fins i tot en aquesta mínima província de l’AMB, Barcelona gaudiria encara de la seva llei de capitalitat. Pretenen un país com una nina russa, una matrioshka! Com que no volen afrontar el problema d’arrel, ens serveixen ara tot el fum de la confusió, amb la política cortesana de la regió de Barcelona. Però només és soroll, perquè no aconseguiran aixecar-nos la camisa amb més invents.
El fons de la qüestió és que Catalunya necessita el que n’hem de dir una Nova Planta, per tal de superar la del 1716 i el provincialisme derivat d’ella. La modernització de l’administració local ha estat possible a les comunitats autònomes uniprovincials, a les regions espanyoles de base provincial, al País Basc foral…, però ha estat bloquejada radicalment a Catalunya, on impera encara la supeditació al model castellà implantat des de Felip V. Aquí el caos és majúscul: diputacions, àrea metropolitana, comarques coixes ajuntaments descompensats, districtes electorals impresentables… I és així perquè a Catalunya l’Estat ens nega la facultat d’establir la nostra identitat interna de forma plena, i és així perquè les províncies ho condicionen tot. I, simultàniament, hi afegim la nostra incompetència de resoldre-ho en un pacte de consens de país. En la comoditat d’aquesta presó, l’oportunisme polític crea la pressió de Barcelona per tal d’autodeterminar-se de la resta de país, que és el que realment pretenen. La suma és monstruosa: mala política, manca de govern, diputats electes sense deures de circumscripció, manca de projecte de país i més perifèria… com de costum.
