Article de Manel Larrosa, arquitecte i urbanista, i Eduard Jiménez, economista, publicat al Diari de Sabadell el febrer de 2023.
A l’article anterior comparàvem les diferències de la presència del sostre construït en activitats econòmiques a Terrassa i Sabadell. Compararem ara l’evolució del mercat laboral com a expressió de la seva activitat i de la capacitat econòmica de les ciutats. La mutació de trenta anys, des del 1991, és notable, i ens indica la trajectòria de fons que vivim.
La configuració laboral mostra el mateix camí que l’evolució del sostre construït, vista a articles anteriors, en una realitat de desaparició de les ciutats industrials tèxtils, i contrast amb l’evolució d’altres municipis com Barcelona, Granollers i Sant Cugat.
L’obertura laboral fa que totes les ciutats absorbeixin ciutadans exteriors que venen a treballar-hi. I aquest valor seria signe de capitalitat i fet metropolità. Amb dades del període 1991-2011 (no n’hi ha d’oficials més actuals), aquesta dinàmica sembla imparable si comparem el nombre de treballadors forans amb el dels residents que treballen al municipi. Terrassa passa del 23% inicial al 43%, com ara Mataró (del 23% al 44%); Sabadell, més obert, canvia del 35% al 61%, amb Barcelona amb valors semblants (del 46 al 60%), però Granollers passa del 99% al 157%, és a dir, la ciutat tenia, de partida, un treballador forà per cada un de propi que es quedava i ara ja és més d’un i mig forà. No obstant això, Sant Cugat, si ja era d’obertura plena, amb un 133%, el 2011 ja era del 221%: més de dos treballadors forans per cada un de local que es mantenia al municipi. La dissolució del marc local com a àmbit laboral queda molt palesa en la dinàmica dels darrers anys, un ritme que no ha estat homogeni, sinó amb centres molt àgils, com és el cas de Sant Cugat.
Ciutats dormitori o el desequilibri de les funcions territorials
Tot i la mobilitat, un aspecte clau a comparar és el nombre de residents amb feina i els llocs de treball al mateix municipi, siguin els locals o els forans qui els ocupin, perquè aquesta xifra ens mostra la capacitat d’activitat de cada ciutat. Doncs bé, amb data del 2021, municipis com Terrassa i Sabadell incrementen el seu dèficit de llocs de treball: Terrassa del miler als 20 mil, Sabadell dels 6 als 14 mil. Mataró aconsegueix mantenir un cert equilibri. Per contra, Mataró incrementa lleugerament el seu escreix, Sant Cugat, que n’era deficitari a l’inici, passa a un escreix de 21 mil. Finalment, Barcelona dispara l’escreix, arribant als 417 llocs de treball per sobre dels residents ocupats.
En el nostre cas, aquests valors absoluts de dèficits són una proporció important respecte als valors de la població ocupada resident. Si Terrassa, de partida, oferia lloc de treball a una proporció del 96% de la seva ciutadania, trenta anys després només ho feia al 78%, talment com passar de quasi tothom a tres quartes parts de la població. Sabadell també redueix, del 91% al 84%, mentre que Mataró es manté fins al 98%. Però, a la cursa, altres ciutats han seguit processos inversos, amb Sant Cugat, que n’oferia el 88%, però ha passat al 151%, i Barcelona i Granollers, que han mantingut el llindar, però Granollers amb una quarta part més de llocs de treball oferts respecte a la demanda de locals ocupats (i Barcelona, amb un 60% més).
Tothom ha crescut de població resident, però no totes les ciutats han estat capaces de fer una oferta laboral equiparable i, en aquest camí, ciutats com les velles capitals tèxtils, Terrassa i Sabadell, han esdevingut ciutats dormitori, sense plantejar-se cap alternativa, simplement deixant fluir la inèrcia de la realitat, deixada com a desconeguda i ignorada. Observem així l’evolució diferencial entre llocs de treball i residents ocupats.
Tradicionalment, les ciutats han decidit en els seus plans generals urbanístics si creixien amb algun nou barri o un polígon industrial més. Aquest simplisme d’opcions no resol el problema que hem vist, perquè el que caldria, seria intentar situar-se a la mitjana de la regió, ser-hi plenament presents. Terrassa i Sabadell, en els darrers anys, hem perdut clarament posició en aquest punt. Un fet que no podem admetre sense reaccionar-hi.
