L’estat dels treballs del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) reconeix alguns fets transcendents:
- Que Catalunya és metropolitana a diverses escales, 1-3-5-7 milions d’habitants, i que no és una sola metròpoli, com també que n’hi ha d’altres a Tarragona i Girona.
- Que cal el principi de subsidiarietat i que la regió de Barcelona no es pot governar de manera uniforme i que, per tant, contindrà districtes, i esmenta les comarques com a tals.
- Que a Catalunya ens cal un tercer nivell de govern democràtic, a semblança del País Basc, o dels consells insulars (o d’Aran aquí mateix).
Per a aquell que s’espanti, li podem recordar que el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme superen el País Basc en població respectiva (Biscaia, Guipúscoa i Àlaba), com també, fins i tot, en dinàmica productiva. Res menor. Que allí la seva força rau en institucions democràtiques i no solament en el concert econòmic (que també i molt). Però aquest autogovern regional permet polítiques econòmiques, de transferència tecnològica, d’infraestructures, socials, ambientals… que aquí ni somiem, però que ens calen.
Tot plegat porta al fet que si no volem una Catalunya dual (metròpoli i resta), ens cal una regionalització a tot el país que reconegui espais com l’Ebre, el Pirineu, Ponent, el Camp… I aquestes regions, o vegueries, hauran de tenir un govern tipus diputació, però directament electe, i que aquestes regions seran també els districtes electorals al Parlament de Catalunya, com és avui al País Basc.
Per més que ens vagi la marxa anarquista, de desconfiar del govern i de la representació política propera, ens cal aquesta organització que superi desastres com una província de Barcelona, amb 5,6 milions d’habitants, una enorme diputació, 120 km de Bagà a Barcelona i 85 diputats nomenats pels comitès centrals de tots els partits, tots ells radicats a Barcelona estant. Catalunya no se’n sortirà sense una democratització més arrelada.
“85 diputats nomenats pels comitès centrals de tots els partits, tots ells radicats a Barcelona”
Respecte a aquesta realitat de fons, els principis assumits pel PEMB són transcendents. Una Catalunya no dual reconeixerà com a espais polítics, com a constituents del país, el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme, o el Barcelonès. I la regió metropolitana de Barcelona en serà la suma, es construiria de baix cap amunt. I serà forta, perquè deixant els temes locals a cada un dels seus espais components, assumirà de forma conjunta els grans temes compartits: mobilitat, habitatge, política econòmica, però deixant el bus, els espais rurals, etc. a nivell dels seus districtes components.
Per a fer aquest pas, caldrà reconèixer que l’actual AMB serà l’administració compartida entre Barcelonès i Baix Llobregat, i que caldrà que es reconeguin idèntiques competències al Vallès i al Maresme (i al Camp, a Girona, Ponent, etc.). Mentre no es constitueixin amb plenitud les regions o vegueries de Catalunya, fet pel qual la sentència de l’Estatut ens va construir barreres, bé podríem reconèixer, com a primer pas de país, els seus espais regionals (o metropolitans).
Només una mirada del conjunt català pot superar l’actual dualitat o país fet de nines russes: capital amb llei pròpia, àmbit TMB (transports de Barcelona), AMB (àrea metropolitana), Diputació i ATM (autoritat del transport), amb menys drets de la perifèria a cada salt respecte al centre. Ens cal ordenar un país amb més equitat.
La solució metropolitana i del conjunt català va lligada –com reconeix el PEMB–, però demana una formulació democràtica i no pas planejaments tecnocràtics. Demana superar els barcelonacentrismes i demana entendre que si Barcelona és la capital, el capital és Catalunya i que la millor Barcelona és aquella que assumeix el conjunt català.
