Article del portaveu de femVallès, Manel Larrosa, publicat a El 9 nou el 20 de gener de 2022.
Cal fer balanç del rendiment de les inversions a Rodalies, metro i tramvia al llarg dels 20 anys darrers, tot apunta que cal redreçar-les
Si el terme metròpoli suggereix un significat esotèric, elevat, tecnocràtic, de globalització… llavors un pla estratègic regional, com el PEMB (Pla Estratègic Metropolità de Barcelona), contindrà un discurs polític només per a les elits, una fantasia. Però si metròpoli té a veure amb l’economia i la societat reals i viscuts per tota la ciutadana, llavors hem de parlar de justícia, de tracte d’equitat entre la ciutadania.
Si es planteja una reforma de la metròpoli, la qual cosa no és altra cosa que fer justícia a l’escala de les nostres ciutats interrelacionades, cal objectivar la realitat per poder situar horitzons concrets. I més encara, cal ser molt lúcids i molt contundents en el retrat de la realitat per obligar-nos a no defugir-la, per no escapar-nos de la dura objectivitat. I si som contundents i clars podem exigir a totes les parts el seu compromís, que siguin responsables i que no defugin el problema i l’oportunitat. El pla té un aliat formidable si parteix de la realitat concreta, ja que es consolidaria amb una base d’autoritat indiscutible. Està clar, sempre que s’hi recolzi.
No sembla aquesta l’estratègia del PEMB, perquè sobrevola els problemes en nom del confort. Així el pla, sense necessitat de ser massa extens, sinó més aviat concís, hauria de contenir uns pocs plànols i dades clau:
- a) La pobresa i els seus barris.
- b) La despesa municipal per habitant, on veuríem municipis rics, com Barcelona, però també de petits amb loteria de polígon industrial.
- c) Les tarifes de transport públic, on veuríem que de Terrassa a Barcelona hi ha tres zones tarifàries, però que de Montgat a Castelldefels una d’única, tot i haver-hi la mateixa distància.
- d) Que en inversió acumulada de la Generalitat, per habitant i des de fa 40 anys, el Barcelonès és receptora neta i que els grans contribuents són el Maresme i el Vallès.
- e) Que els recursos de la inversió i la despesa corrent en mobilitat es concentren a la ciutat compacte, reconeguts com a metropolitans, mentre que la resta ens movem, sembla, que per vici.
- f) Que en transport púbic metropolità la Generalitat finança l’oferta i no la demanda: se subvenciona qui en té, mentre el que no en disposa no pot aspirar a res.
- g) Que el funcionament per corones de perifèria és essencialment injust, que fins i tot dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hi ha dues categories de municipis: 18 de primera i 18 de segona, segons siguin servits per Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) o no (metro i bus central).
- h) Que hi ha mobilitat en transport públic si n’hi ha oferta i que som de tres categories: de primera, el Barcelonès; de segona, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, i de tercera, el Vallès Oriental i el Maresme.
- i) Que cal fer balanç del rendiment de les inversions públiques en Rodalies, metro i tramvia al llarg del període dels 20 anys darrers i que tot apunta a que cal redreçar aquesta política en comptes de prosseguir-la una dècada més, com si res, com si hagués estat òptima, coherent i gens concentrada.
- j) Per què Barcelona, que manté relacions autènticament regionals de gran abast, es manté tancada, quasi presonera, dins d’una AMB?, la qual només és perifèria de la capital, mentre que allò veritablement metropolità està més enllà de l’AMB. Per què no es defineix realment què i qui són els metropolitans –i en quin grau–?, doncs clarament perquè se subvertiria l’ordre admès. I es descobriria que ho són molt més nuclis com la riera de Caldes o el Tenes que, per exemple, Sant Cugat o Cerdanyola?
- k) Que Barcelona excedeix 350.000 llocs de treball la seva població ocupada i va creixent, mentre que velles ciutats industrials, com Terrassa i Sabadell, en defalleixen en més de 20.000 cadascuna, i esdevenen ciutats-dormitori cada dia més, i que cal interrogar-se sobre els vincles entre centres urbans, treball i mobilitat.
- l) Que la despesa corrent de la Generalitat es concentra a la capital, en un comportament similar al de Madrid respecte al conjunt de l’Estat, i que aquesta despesa concentra les accions estructurals en recerca, medicina, universitat, etc.
- m) Que des de la creació de la Universitat Autònoma (UAB) a Bellaterra, tota nova universitat ha anat al Barcelonès, excepció feta del campus de la Universitat Politècnica (UPC) a Castelldefels.
- n) Que s’ha reconegut el Parc Agrari del Baix, però res ni al Vallès ni al Maresme, quan hi ha més horta regada al Vallès que al Baix Llobregat. Només hi ha l’excepció de Gallecs, els espais verds concentrats d’un creixement urbà situat al seu perímetre. Cap regal, simple urbanisme, tot i que molt positiu.
- o) Per què hi ha municipis rics dins l’AMB i municipis pobres fora? Per què Barcelona només redistribueix fons dins l’AMB, fent-la funcionar?, doncs perquè els de dins són els primers interessats a no incrementar el repartiment de la solidaritat fent-la regional.
Si cap d’aquests punts els considereu transcendents, llavors esteu plenament preparats per pair el PEMB, un pla amb M de meravella. Si, al contrari, aquest és un fons que us remou de consciència, llavors el pla que demanareu serà tot un altre.
