Article de Manel Cunill i Llenas publicat al Diari de Sabadell el 27 d’abril de 2021.
Fa pocs dies, una colla d’alcaldes i alcaldesses dels vorals de Barcelona s’aplegaven a la riba del Llobregat per signar l’anomenada Declaració de Martorell. Una nova versió actualitzada d’aquella taula dels noranta que també aplegava, si fa o no fa, els mateixos municipis amb el propòsit de dibuixar una altra realitat metropolitana. Fins ara, aquest viarany s’ha evidenciat poc útil. I més a aquestes alçades de la pel·lícula. L’actual proposta dels electes de l’anomenada segona corona serà poc fructífera per tractar-se de realitats diferents. Per exemple, què té en comú Sabadell amb Vilanova i la Geltrú que no tingui amb Girona? D’altra banda, quin projecte polític comparteixen aquests municipis-capital? Més enllà de cridar l’atenció al tot poderós conglomerat de poder que configuren la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana, l’Ajuntament del cap i casal i la Generalitat de Catalunya, poca cosa més. Malauradament, la política no passa per la seva etapa més proteica.
En canvi, la bioregió del Vallès és una realitat territorial amb una plana agrícola de més de 18.000 hectàrees i delimitada per les serralades arbrades del litoral i prelitoral des del Llobregat a la Tordera. Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Uns espais en què el 74% de la seva superfície està format per espais naturals agraris i forestals, i una trama de ciutats i pobles que ocupen prop de 38.000 hectàrees, bàsicament situada a la plana. Aquesta realitat urbana unida o separada per més de 106.000 hectàrees de natura, d’asimetria fluvial i a redós dels turons i timbes, és el que li dona al Vallès una identitat pròpia i diferenciada d’altres espais o bioregions metropolitanes d’Europa. Ara bé, aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural. Al llarg de la història, milers de relacions i d’intercanvis socials i econòmics entre les persones que comparteixen aquest espai han contribuït a forjar aquesta identitat comuna i en la qual la manufactura ha estat un motor econòmic amb uns passius ambientals notables.
“aquesta identitat no només és ambiental sinó també cultural”
En el context europeu i metropolità, el Vallès és clarament una bioregió (bios: vida, i regió, del llatí regere: territori per ser regit). Per aquest motiu, seria bo actuar amb una visió de conjunt i de corresponsabilitat en els diferents àmbits ambientals, socials, culturals i econòmics d’aquest territori. Ara també toca reconèixer el Vallès com un nou subjecte social i polític del nostre país. Això implicaria acordar una afinada governança i decidir una agenda de polítiques sectorials al servei del benestar dels vallesans. Aquesta agenda política hauria de ser valenta per poder afrontar el repte d’adaptar-nos al món post-pandèmia i la crisi ambiental que va més enllà del que anomenem canvi climàtic. Segurament conceptes com decréixer (reduir el consum de béns naturals), rehabitar (tornar a fer habitables els nostres ecosistemes), economia circular responsable (noves pautes per una economia menys extractiva) i governança compartida (un govern participat dels afers de la comunitat) seran necessaris per resoldre l’atzucac actual.
Les actuals estructures de govern i administratives del comú evidencien certa fatiga que, a voltes, les fa obsoletes. Per tant, més que mai necessitem noves eines i mecanismes per crear un nou espai vital per viure millor: la bioregió del Vallès!
