Article de Manel Cunill i Llenas publicat al Diari de Sabadell el 8 de desembre de 2020
Els debats sobre la governança i lideratge del territori sempre han estat èpics i farcits de disputes polítiques. Sense anar gaire lluny, a la cronologia històrica recent de tots és coneguda la picabaralla de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona amb la Generalitat de Catalunya. Tot un serial que va acabar amb la dissolució de l’organisme municipal, expeditivament, per part del govern d’en Pujol l’any 1987. Episodis que il·lustren un mal endèmic com a comunitat: massa anhel per ostentar poder, poca capacitat per mancomunar accions polítiques efectives i debats a destemps per decidir canvis transformadors.
Aquesta cuina de la política regional és de ben segur uns dels reptes més importants que tenim sobre la taula. El que potser no està tan clar és si aquesta prioritat és compartida pel conjunt dels interpel·lats. La ciutat-municipi fa temps que ja no existeix i l’agenda ambiental retrona per tots els llogarrets, viles i ciutats. Avui al Vallès no podem parlar de política sense una visió regional. I és precisament en aquest context on el desert és massa vast.
Malgrat tot, és cert que l’atzar i la participació de la societat civil configuren nous escenaris que poden permetre reeixir certes iniciatives. Per exemple, el pla de mobilitat que va encarregar el govern català per justificar el Quart Cinturó (prop del 40% del pressupost es destinava a dibuixar diferents traçats de l’autovia) va esdevenir el Pla Específic de Mobilitat del Vallès (PEMV). Un pla que el conseller Calvet té molta pressa per aprovar, però inviable de complir per manca de pressupost, i perquè més del 70% de les inversions depenen del Ministerio. A més, el govern català tampoc és capaç de definir les inversions prioritàries pels vallesans i combatre l’emergència ambiental. Així i tot, l’existència del PEMV és una excel·lent notícia, ja que reconeix l’àmbit territorial del Vallès i la seva configuració per corredors o valls fluvials.
Per tant, la idea de la regionalització de la metròpoli o bé el reconeixement dels districtes fluvials del Vallès seria un excel·lent marc i escala per emprendre polítiques públiques i facilitar l’activitat socioeconòmica. No hauria de fer por al sector públic treballar en espais no formals entre ells, ni la cogovernança de les decisions estratègiques amb la comunitat. Arribats a aquest grau de complicitat, uns dels factors més importants seria definir l’escala de treball, d’acord amb l’àmbit d’interès i transferir coneixement i experiències d’èxit a altres actors. Segurament si fóssim capaços d’assajar i executar accions en el marc de les relacions no formals, a partir del reconeixement de les parts, seria un avenç significatiu pel que fa a les polítiques mancomunades i regionalitzades.
És cert que la tradició política ens portaria a esperonar els que prenen decisions a formular canvis o crear noves lleis territorials. Això segurament es traduiria, molt probablement, en un laberint d’itineraris poc fèrtils per resoldre els reptes de la comunitat-regió. I és en aquest context on la política agafa tot el seu sentit. Sense una actualització de la nostra governança metropolitana amb una concepció policèntrica, és impossible assumir molts dels reptes ambientals i socials que tenim i tindrem. Potser no cal escollir un alcalde de la metròpoli, més aviat ens convé que les nostres alcaldesses i alcaldes exerceixin una governança regional.
