Article de Manel Larrosa publicat a El 9 Nou el 19 d’octubre de 2020
Si el Vallès Occidental són dos grans eixos fluvials, amb dues capitals històriques, a l’Oriental en són com quatre: la Riera de Caldes, fronterera amb l’Occidental, el Tenes, el Congost, el Mogent, més el tronc comú del Besòs, en una estructura urbana més complexa la qual, com a l’Occidental, segueix els cursos d’aigua.
El pes manufacturer, abans occidental, avui és destacadament oriental, amb singularitats potents, com la farmacèutica. Malgrat tot, una població de l’ordre de la meitat, crea un temor de minoria, perquè a ponent hi pesen amb molta gent les dues velles capitals de Terrassa i Sabadell. Si no fos per aquest punt, ambdós Vallès som força més iguals, amb una forta dinàmica de façana urbana a l’autopista i una profunditat interior més natural, sobretot a llevant.
La major maduració de l’Occidental ens hauria de portar ara a la prioritat d’estructurar l’Oriental. Per començar, cal portar la universitat a l’est. La densa Universitat Autònoma hauria d’aterrar a Granollers. Podria fer-ho al costat de l’estació ferroviària. Un altre element a replicar seria el Centre Direccional de Cerdanyola. Com a centralitat de promoció pública hi ha també un emplaçament possible a la façana de la C33 a Mollet, a tocar el nucli urbà i l’estació, sobre sòls industrials antics que es poden reconvertir. En xarxa viària convindria pacificar la C17, sobretot en els trams urbans de Mollet i Parets que són duplicats de la C33 i aquesta, aviat sense peatge, aportaria racionalitat, seguretat i endreça urbana al seu entorn en absorbir un trànsit que li és més propi.
El fet més destacat seria, amb diferència, la incorporació de la Universitat, la qual esdevindria el signe d’un gran canvi. Als voltants de l’estació de rodalies R2 a Granollers, en un lloc compartit amb el terme de La Roca, hi ha un sòl que es va destinar a “àrea residencial estratègica” en els moments eufòrics d’abans de la crisi del 2008, moment ja caducat. Ara podrien ser espais d’universitat a peu d’estació. I potser no un campus monocultiu, sinó que podrien relligar centres formatius amb empreses i residència d’estudiants i emprenedors. Potser en el proper futur no augmentaran gaire les facultats ja existents, però sí que ho faran les institucions satèl·lit de recerca, innovació i cooperació amb el món productiu i dels serveis. El model de ciutat complexa, un eixampla polivalent, podria ser aquí més interesant que l’homogeneïtat escolar, per exemple barrejant UAB i UPC amb món empresarial privat i amb residència.
Una autèntica metròpoli regional amb equilibri significaria optar decididament per projectes d’aquets tipus. Dit a l’inrevés, ens podrem creure la gran regió de Barcelona si ens aporta novetats com les descrites, altrament ens quedarem en perifèria. I des d’un punt de vista de possibilitats efectives i de realisme, crec que al món barceloní del Pla Estratègic Regional aquestes propostes els encaixen perfectament.
