Article de Manel Larrosa publicat l’onze de setembre de 2020 a Via Empresa
El pressupost de la Generalitat d’enguany explica detalladament la inversió per comarques i és molt políticament correcte. Gairebé tothom rep segons el seu percentatge de població, una mica més les comarques menys poblades i una mica menys les més denses, les quals així apareixen solidàries. Per exemple: Barcelonès el 22,3% d’inversió, per 29,7% de població, Vallès Occidental, inversió del 6,9%, per a una població del 12,1%, etc. Unes xifres quadrades a la perfecció.
Tot molt correcte, només que hi ha un 37% del pressupost que apareix “no territorialitzable” i si ens llegim les seves llarguíssimes partides trobem que la majoria són inversions fixes que es poden perfectament localitzar. Només que aquest marge permet la llibertat d’assignació per part de l’Administració i, al mateix temps, no trencar el tòpic del repartiment just.
“Només que hi ha un 37% del pressupost que apareix “no territorialitzable” i si ens llegim les seves llarguíssimes partides trobem que la majoria són inversions fixes que es poden perfectament localitzar”
I, tanmateix, la inversió és un afer plurianual i l’obsessió de la igualtat trenca unes inversions que han de ser variables en el temps i que només es poden llegir en termes de llarga durada. Per començar, aquest 37% no localitzat d’enguany mai havia estat una proporció tan enorme. Les publicacions del Departament d’Economia de la Generalitat indiquen una xifra història en pressupostos consolidats per sota del 10%.
Si anem al gra, el que cal és poder analitzar la inversió de les comarques en una acumulació històrica i ho podem veure entre els anys 1982 a 2018, un període de 36 anys que assenyala acció de govern i diferents responsables polítics. Doncs bé, la inversió acumulada s’ha fet amb una mitjana de 6.425 euros per català (a preus corrents), dels quals al Barcelonès han estat 6.796 i al Baix Llobregat 6.512 euros, formant part ambdues comarques de les receptores netes. Cert que per habitant n’hi ha hagut de més receptores encara, però són petites i despoblades.
On hi ha hagut el major desequilibri en termes absoluts és al Barcelonès que acumula el 32,3% de la inversió del conjunt del país. Si un país es fes només amb escoles i centres sanitaris i una mica de capital aquesta podria ser una dimensió acceptable, però no deixa de ser un país pobre el qual concentra tal magnitud de recursos en una part reduïda. És com si no hi hagués carreteres, ferrocarrils, embasaments, regadius, ports, parcs…
“On hi ha hagut el major desequilibri en termes absoluts és al Barcelonès, que acumula el 32,3% de la inversió del conjunt del país”
Amb tot, el repartiment ha estat molt igualitari i no es pot comparar amb les espanyes de l’acció del Ministerio de Fomento, però aquest aproximat empat amaga que la capital obté la major despesa concentrada del conjunt del desequilibri, perquè el seu nombre de població és enorme. Podem dir que en comptes d’economies d’escala, hi ha deseconomies. Barcelonès i Baix Llobregat s’enduen, elles soles, el 22,5% de la inversió repartida per sobre la mitjana del conjunt català. I, per altra banda, en la balança hi compta que algú deu pagar el marge de solidaritat que constitueixen les 26 comarques situades per sobre de la mitjana, o sigui per part de 15 d’aportadores netes. I la resposta és que l’aportació major s’ha fet des del Maresme i el Vallès Occidental, seguides per l’Oriental, el Garraf, el Tarragonès i el Baix Camp. Hi ha, doncs, un espai metropolità a Barcelona i al Camp que és clarament solidari i que suporta la capital i el conjunt del país i és on actualment s’acumulen els dèficits majors com a perifèries desateses.
I encara podríem fer, si disposéssim de xifres, càlculs sobre la despesa ministerial i la concentració a la capital encara seria més notable, perquè quan es parla de Rodalies vol dir La Sagrera, Cultura assenyala determinats equipaments provincials, per xarxa viaria s’entenen peatges, etc.
Que en tot plegat hi ha un dèficit de finançament i de ple sentit d’autogovern és ben cert, però la nostra manca de criteri i de projecte de país també hi és més que notòria.
